Els Jocs de la Fam, Sant Jordi 2012

DESCOBRINT ELS MÓNS INNOVADORS DE LA NOVA LITERATURA.

Entrada de Sant Jordi

 

Bones tardes amics meus tots!! lectors i no lectors!!

Després d'una bona temporada de silenci he decidit tornar a escriure i intentar moure a la gent de cara al debat i a la opinió. Bé potser llegim els blocs d'altres maneres però en fi. El que compte és que fa molt temps que em vaig prometre que per Sant Jordi faria la tradicional entrada del dia del llibre i la lectura però bé, he fet el que he pogut.

Primer de tot felicitar-se amb retràs,-ho sé.- per la diada, una dia per viure el sol i l'escalfor de l'amistat dels llibres. Un dia per trobar-se amb la parella, els qui afortunadament en tinguin, o sinó amb els amics i compartir les inquietuds i aspiracions pels llibres, i evidentment per despertar les passions més inhospites amb les roses; que per cert aquest any abundaven i com abundaven. Quina varietat de roses: de vermelles, de blaves, color arc iris, blaugrana.....

Per últim i per què no m'enrotlli donant la llauna, la recomanació de Sant Jordi. Els Jocs de la Fam. Si que ès veritat que han fet la pel.lícula però la llei universal no falla; als llibres sempre hi ha més coses a les pel.lícules. En fi, semblava que no seria atractiu, però no m'he llegit ni la meitat del llibre i ja m'he enganxat amb uns personatges que de seguida es fan estimar, fins i tot fan pujar la llàgrima en algunes escenes. Realment, malgrat que el tema i la trama no semblen gaire original aquest estil i aquesta manera de construir els personatges resulta d'allò més interessant. Fins i tot en algun moment poden apareixer personatges i escenes d'alló mès excepcionals o m'atreviria a dir surrealistes.

Decididament estic molt content de l'elecció d'aquest sant Jordi, així que quan vagi a veure la pel.lícula entraré content d'haver conegut un moment que de tant proper però diferent t'enganxa i en fa pensar fins a quin punt som lliures i fins a on arribar la llibertat i la democràcia.

Però evidentmentq que aixó només són elocubracions i especulacions segurament poc fonamentades; així doncs us animo, lectors i lectores a descobrir si realment és cert o no i són imaginacions meves.

En qualsevol cas i més enllà de la possible lectura política d'actualitat és un llibre per disfrutar-lo i viure una gran aventura amb uns personatges encomiables i molt humans sobretot la protagonista la Katniss. Una noia valenta com n'hi ha poques, en el meu parer de la talla de les protagonistes de Montserrat Roig, o de les de Mercè Rodoreda.

La unió social fa la força dels catalans!

Text a propòsit del darrer concert de Camarada Kalashnikov a dia 20 de gener de 2012. 

Les dotze campanades, un nou any; les dotze tribus, una nova religió. El dotze sempre ha estat un número especial a la tradició cultural europeu-occidental.  Dic això per què fa dotze hores que tornava d’un concert molt especial, no tan perquè fos un concert de comiat, que també; sinó més aviat per la meva experiència personal.

Tocava un grup que coneixia, havia escoltat algunes de les seves cançons però la veritat és que mai no havia sentit cap mena de vincle especial fins ahir. Perquè ahir vaig veure com tota una civilització, com tota una manera de concebre el món s’esfondrava davant de la paraula del sentiments. Perquè vaig ser testimoni de com el capitalisme desapareixia i es reduïa a cendres en alguns sectors molt crítics de la societat. Els que realment mouen les idees i pensament sincers i que al final acaben fent història d’una manera o d’una altra. 

A la primera part que vaig veure l’ambient era normal en un acte com aquell, res sortia del que em podia esperar veure. Beguda, gent fumant a fora, el grup tocant, alguns ballant, ska o simplement movent l’esquelet. Amics retrobats, d’altres que no feia tant que havíem deixat de veure. Molt comú i similar a qualsevol altre activitat quotidiana en públic.

El xoc emocional va començar amb una cançó molt especial tan pel grup com pels seus “fans”, una que anava dedicada a un germà d’un membre de la banda. El graller en qüestió estava tens, li costava afinar i tocar les notes que havia de fer, els seus ulls, per molt temps que passés segurament mai deixaran d’apagar-se en tocar o sentir aquella cançó. Se’l veia evidentment torbat, no molest sinó trist pels records que li queien sobre les espatlles al ritme de la melodia. Una cançó preciosa, que combina perfectament la força i potencia de l’ska amb la tendresa i la sensibilitat de la nostàlgia i l’angoixa d’haver perdut algú estimat.

Els punys al aire, tothom cantava la tonada, tots a l’uníson, demostraven d’aquesta manera el seu suport al amic adolorit per la pèrdua. Una pèrdua ja llunyana en el temps però encara molt present en aquell microcosmos, de cervesa, puntades de peu, crits i  música alta. Pell de gallina, tothom s’emocionava. Es notava que aquell fet havia marcat un abans i un després, però més enllà d’això em va impressionar la cohesió social, la manera com la gent de forma conjunta expressava el seu dolor sense mirar qui tenia al costat, tots per igual. Això falta en una societat tan egoista com la nostra.

Tan sigui des del punt de vista de l’antropologia com de la història, tot plegat resulta un trencament brutal a les bases americanes de la nostra cultura, si és que encara queda algun bocí de la nostra cultura catalana, totalment venuda o com diria l’antropologia víctima de l’aculturació de la cultura occidental americana.

La lluita social, després de la unió de tots els que formen la classe, ja siguin obrers com empresaris, és crucial per entendre i millorar aquesta societat tan injusta, ferida de mort per l’egoisme i l’etnocentrisme; però sobre tot per recuperar l’essència d’aquella nostra cultura tan catalana moltes vegades apartada de la lluita social per ser mal considerada una cosa de rics burgesos. És erroni perquè una cosa no treu l’altre: encara que per altre banda la independència de Catalunya orientada cap al sector més igualitari afavoriria una millor gestió dels recursos i per tan una millor actitud en vers els treballadors però també en vers els grups socials més marginats i desemparats.

Així doncs el concert va demostrar que encara que tots anem de bòlid intentant guanyar el màxim de diners per gastar-los a les botigues que ens facin lluir la imatge més de moda( malgrat no sigui la nostra ). Tot és teatre, res se sent a dins al cor com la voluntat d’aquells joves que ballaven al concert de fer un món més just i equilibrat, tan és si és des de la perspectiva comunista, com anarquista com democristiana, el que compta són els resultats; és aquell home que desprès d’estar a l’atur durant molt de temps , malvivint al carrer o de l’ajuda dels menjadors socials aconsegueixi aquella feina que tan desitjava; és aquell jove, noi o noia, tan és aconsegueixi el pis que tan volia per emancipar-se ; o també la dona que després de maltractaments pugui viure tranquil·la una nova vida ja sense la por del exmarit que la vol matar.

El concert va continuar amb d’altres cançons del grup, tothom s’ho passava molt bé, això és el que importa, que amb els amics i aquells qui t’estimes puguis gaudir d’una bona estona; i sobretot amb el joc que van proposar dels dos bàndols. Una competició de ball ska en què un núvol de cames braços i caps es movia en un desordre però com un conjunt. Cares rialleres entre les extremitats, i al acabar felicitat i amistat tanta o més que abans del joc.

Però encara que el concert s’acabés i el grup es desfés els seus ideals,els sentiments, els rècords, tants i tants bons moments que han provocat al llarg dels seus vuit anys de trajectòria viuran per sempre en la memòria col·lectiva de tants i tants joves que els han donat suport i empenta per fer el que han fet, que han donat sentit a tot plegat i que han construït sobre les cançons del grup un imaginari col·lectiu en que s’hi adscriu tot el seu pensament; un pensament que ha traspassat les fronteres del temps i l’espai.

Tampoc no van faltar les tradicionals proclames nacionalistes, que evidenciaven que el nacionalisme no només es cosa d’empresaris que volen un valor afegit al seu producte pensant en més beneficis, sinó que és la utopia i la causa d’un grup nombrós de persones que volen veure la seva llengua i la seva cultura al nivell que es mereix en el conjunt de països d’Europa i del món sencer.

En conclusió doncs  que durant el concert la vibració de la unitat, de la pinya sòlidament cohesionada va traspassar les quatre parets del teatre per assolir un nivell de societat superant tots els obstacles, l’aculturació, els tòpics i prejudicis i l’estructuració social del capitalisme, allà tothom era igual.

Més enllà d’això més purament objectiu, els sentiments i les sensacions experimentades no es poden definir amb les paraules perquè són vivències que s’han de viure per poder-les comprendre. Són moments a la vida en què tots els esquemes inculcats es relativitzen o fins i tot desapareixen. Perquè aquests esquemes no encaixen amb la societat capitalista com ja he dit quan als nois i noies que aniran pel carrer i no demostraran o no portaran a la pràctica tots aquests ideals i lemes que proclamen als concerts.

Rehabilitació del blog

Degut a una serie de canvis i esdeveniments de la meva vida, el blog s'hem ha quedat obsolet així que he decidit remodelar-lo per actualitzar-lo a les meves noves inquietuds, preferències,etc.
Sobretot destacar que vull que el meu blog no sigui un calaix exclusiu de literatura, o exclusiu de pintura, o de cultura, o del que sigui,...sinó que vull un blog obert a qualsevol tema, i si provoca debat encara millor; i més amb la problemàtica cada vegada més grossa que arrossega la nostra societat.

Gracies a tots els lectors que teniu tanta paciència per esperar a que la meva manera d'entendre el blog, i el meu discurs vagin prenent forma. I als que no el llegíeu o heu deixat de llegir-lo animar-vos a descobrir un gra de sorra en l'imaginari col.lectiu

Depressió mundial

Després d'un temps d'abundancia, les vaques magres que predeia Josep al farao s'abaten sense pietat en el nostres dia a dia. Cada punt i moment sentim casos de gent que ses suicida, que ha perdut la feina i per tan està a l'atur, que els països s'enfonsen económicament, que Europa s'estanca. Tot són males notícies. Ara venen eleccions, ve el moment de decidir una solució per la sitació actual.
Obama ha dit recentment que el problema del deute europeu és polític. Doncs endavant tots a votar per resoldre'l com abans millor. La política d'uns o altres serà la que tirarà endavant allò que tothom demana.
És cert també que si els polítics no escolten els crits del carrer, no hi haurà res a fer. Cal que escoltin a tothom i sapiguen ser justos per equilibrar els interessos de la microeconómia amb els de la macroeconómia.
D'aquí ve el poema de la puja d'estels. Les estrelles que fins ara brillaven al firmament del capitalisme ara es desplomen i clamen l'ajuda dels governs, aquells que en principi són més sòlids económicament.
I les roses del jardí mirant al cel on hi havien els diners es marceixen perquè igualment els afecta aquest crack mundial, aquest desastre económic que canvia i canviarà la faç de la Terra.

Pluja d’estels

Cauen del cel les velles estrelles,

mortes de por i tontes,

ja no valen ni tenen ànims per res.

Cauen de la Terra, les velles i joves

aterrides i malferides,

pel dolor dels punyals i fletxes.

Cau tot pel seu pes,

tot mor en silenci,

pensant en els temps millors.

Moren les il•lusions i els somnis,

en un mar de dubtes la incertesa brilla,

com l’estrella nova de la revolució.

El pes del temps es desploma sobre seu,

el pes dels errors i els fantasmes,

que l’ajuda a caure ràpidament.

De tu revolució naixerà,

en la incertesa més profunda,

de la nova bandera al futur.

Bandera daurada en la tenebra,

Brillarà per sempre fins al silenci,

d’una nova guerra i tensió gelada.

La llum neix de la foscor,

és llei de vida, és la raó del dubte.

Però les pors i la fam moriran.

Roses marcides sota les estrelles,

velles com les flors pansides,

moren tontes i deprimides.

Moriran i naixeran de nou embellides,

Als dies millors d’aquell passat d’esplendor,

en què tot semblava més fàcil.

Reviuran el passat gloriós,

On ni ferides ni fantasmes,

Angoixaven les fulles de les roses.

Revifaran aquella màgia,

de les il•lusions i els somnis al futur,

al vent les daurades capes de l’honor.

Al present deixem les nostres febleses,

per projectar al futur la llum,

i el record del nostre millor passat.

La tradició de críticar a l'Esglesia Catolica

JMJ ‘011, Visita del Papa a la Joventut a la capital d’ Espanya:

En defensa dels valors humans que sostenen i justifiquen aquestes trobades.

Ni a favor ni en contra. Ha nascut o més ben dit renascut una polèmica ja vella. Amb què s’han de pagar els actes de l’Església?. És el mateix deien els francesos quan aquell juliol de 1789 els camperols,artesans i burgesos van derrocar l’antic Règim a la França de Lluís XVI. No acceptaven els privilegis de nobles i clergues.  

Molts tenen clar que l’Estat no hi ha de dedicar ni un cèntim als actes de l’Església. Jo els donaria una part de raó; els diria que és cert que els creients catòlics no representen al cent per cent de la població, i per tant no és just que tothom ho pagui. Resulta que http://submundomental.es/infografia-la-visita-del-papa-en-cifras/, ha publicat una relació de les despeses i l’origen de l’ inversió que s’ha fet. Parla de 50 M d’euros, la meitat dels quals ha estat sufragada per l’Estat i les aportacions particulars i de les empreses. La resta l’ha pagat l’Església. Però al final tot acaben sent números, xifres només que no parlen dels molts beneficis que ha aportat.

Però pel que fa als beneficis, llegim a aquesta mateixa web preveu 100M d’Euros de benefici en les consumicions, transports i d’altres dels peregrins; però a més la propaganda de l’Estat també és un benefici. Joves de tot el món han conegut Espanya i parlaran del que han vist al seu país per tant la publicitat estava garantida. A part també hem de pensar en els ciutadans que han renovat les seves esperances o han redreçat el camí cap al seu futur. Aquests necessitaven una experiència com aquesta, els ha ajudat per tant quin mal hi ha que l’Església i l’Estat organitzi un acte com aquest?. Que aporta viure les Jornades Mundials de la Joventut?. Algú dels que ha criticat aquest esdeveniment ha assistit a les JMJ o s’ha assabentat del que s’hi celebrava?; de fet és fàcil criticar sense tenir un vertader coneixement de causa, i dient això em refereixo no a les xifres econòmiques de l’acte sinó al mateix acte.

Les Jornades Mundials de la Joventut són uns dies de reunió, reflexió i convivència. En aquest si reuniren milers de persones joves amb ganes d’estar a prop del Papa i escoltar les seves paraules.

 Fa vint-i-sis anys que se celebren des que Joan Pau II les va organitzar per primera vegada a Roma l’any 1984 amb l’objectiu d’unir a la joventut catòlica en la fe de l’Església a través dels valors humans i la realització personal.

Es van oferir catequesis oficiades per bisbes en les quals s’explicava i desenvolupava el tema de la fe. Ja que de fet el lema de les jornades parlava d’això: “Arrelats i edificats en Crist, ferms en la fe”. Aquestes conferències doctrinals feren pensar als joves sobre la seva fe, i el seu compromís dins l’Església Catòlica universal.

Cal parlar també del contacte amb el Papa, una persona amb autoritat que ha volgut, seguint les petjades de Pere i el seu predecessor, apropar-se als més joves, al futur de l’ Església per continuar el testimoni de Jesús.  I no només això sinó que volia dir-los i parlar-los de la fe i de les vocacions tan religioses i sacerdotals com matrimonials.

Per acabar ja, cal dir que han estat uns dies de moltes conclusions. Les catequesis i les paraules del Papa han fet meditar als joves que hi assistiren per tal que es plantegessin temes com les riqueses de l’Església i la seva ostentació, l’homosexualitat  i entre les moltes polèmiques que volten a l’Església; però no amb ànim destructiu sinó per intercanviar punts de vista i intentar entendre la millor resposta a aquests punts negres.

A partir d’aquí voldria parlar de les crítiques que he llegit. La pederàstia ha sigut de les coses més sorprenents que he vist al Facebook a raó de les JMJ. Sembla mentida que el rancor sigui tan present, però bé les persones són lliures i es poden equivocar; i ho dic tan pels que critiquen com pels sacerdots que cometeren aquest delicte.  Crec que la gent que ataca a l’ Església a través d’aquest episodi no té raó perquè els capellans no són tots culpables, penso que quan sigui el moment es reconeixeran aquests crims però mentre tan cal respecte.

També i a part del tema de la despesa he llegit la idea “d’imposició ideològica” en un text que acabava amb la paraula aberració. És erroni també perquè ningú obliga a ningú a creure en Deu, ans al contrari, només es confirma aquell que vol, només és catòlic i creient aquell qui així ho vol. La fe surt de la pròpia voluntat i no de la cohesió o imposició, cal tenir-ho clar. Contesto doncs a la idea d’aquest text, perquè sembla que la suma de “crisi” i “feblesa moral” donen la imposició ideològica. Doncs bé si s’ha fet aquest any 2011 és per què tocava, ja que no se si tothom sap que aquestes jornades se celebren cada dos anys.

Acabo doncs traient la conclusió a tot plegat: Sense voler ser un aferrissat defensor de l’Església Catòlica ni un radical crític sense escrúpols penso que el coneixement que la gent té del funcionament d’aquests actes i de la mateixa Església es bastant limitat. Per aquest fet reclamo justícia perquè aquells qui vulguin criticar a l’Església ho facin lliurement desprès d’haver-la conegut una mica.   A més també vull afegir que pensin que les Jornades Mundials de la Joventut estant formant a les mentalitats del futur, en valors com el respecte, la reflexió, la convivència, cosa que falta molt en aquesta societat cada vegada més radical i egoista; i està clar que la quantitat d’euros que ha valgut la JMJ de Madrid no arriben a pagar ni la meitat del que valen. Ja no dic res de l’obra social que du a terme a l’Església perquè tothom sap que és important i que ajuda a la riquesa de l’Estat sense demanar res a canvi.

Que cadascú pensi el que vulgui, però per jutjar s’ha de conèixer i sempre pensant en les persones, respectant-les.

Al final de tantes coses.....

Passa el temps, i els camins de la vida s'acaben i s'enllaçen amb d'altres. Al final t'en acabes adonant, al final vas veient que els records s'acumulen i que tot aquella pila de coses són la teva vida. S'acaba un camí, un camí d'estiu, càlid i ple del refilar dels rossinyols i els estornells, on les flors, són estores de colors  a banda i banda.
Ara es diferent, ara es més fosc, i tot és més dificil, les flors són fredes i els estornells no canten, ni tampoc els rossinyols. L'aire glaçat sobre la pell blanca i aspre. L'estiu s'ha acabat i arriba l'hivern fred. S'obre un nou camí a la vida, tan canviant com tot el món que l'envolta.....

         Camins a l’ hivern

Després de tot,

el pes dels anys

tot ho canvia.

Un camí vam deixar,

els seus somriures ja no hi són,

ni tampoc la pell fina

dels moments feliços d’estiu.

Les tempestes tot ho fan aspre,

desapareixen les tardes sol,

quan l’amor irradia la soledat,

i la fredor al seu darrera.

Camins de tendresa

que deixen el record dels ocellets,

i la calidesa de la fantasia,

els cavallers i la princesa.

Les paraules són més dures,

fan mal i separen el temps,

el sentiments de dol i el glaç,

que claven els caus nous de ferro.

Després de tot, el que ha passat,

el pes dels anys, i la sang dels records,

tot ho canvien, tot ho trenquen.

Quan mor la innocència,

ja som dolents, mentiders,

reservats, davant del món cruel,

que no busca ser germans.

Ha mort el camí del nen,

la víctima del temps i els anys,

cruels i dolents l’han fet un monstre,

pels camins de l’ hivern.

Després de tot,

el pes dels anys

tot ho canvia.

MARIA ROSA, UNA ENTRE LES MILLORS PRODUCCIONS TEATRALS EN CATALÀ

Per saber el valor d’una obra no s’ha d’examinar l’obra subjectivament o fins i tot amb la mirada objectiva d’un bon crític. De cap manera, penso que la riquesa d’una obra teatral i el seu nivell estan en la transcendència històrica. És a dir si una obra teatral és capaç de creuar el temps i l’espai serà una obra d’art meravellosa que tothom podrà sentir seva, sigui de l’època que sigui, i visqui on visqui.

Maria Rosa(d'Angel Guimerà)  malgrat els elements físics propis de l’època té una essència una ànima que és capaç de robar el cor de qualsevol ésser humà a través del temps i l’espai. Per què els sentiments i la força emocional que expressa és universal i etern i sempre quedaran en el record dels homes. Com per exemple  els sentiments més èpics d’un clàssic com l’ Ilíada que encara que passin els anys  viurà en la memòria de la immortalitat.

Personalment la història de Maria Rosa m’ha inspirat una estètica i una psicologia de personatges que efectivament són traslladables a l’actualitat, sense alterar la trama( per descomptat) però acostant-la a nosaltres els ciutadans capitalistes del segle XXI.  

Aquesta inspiració ha estat la responsable que en sortís una obra gran, en què els sentiments i les passions ocupen tota l’atenció alterant les vides dels simpàtics personatges tan habituals en la nostra societat.

Actualitat i vigència de l’obra

Per començar dir que el tema de fons, la qüestió social, és escandalosament actual ja que encara avui hi ha injustícies laborals sobretot en el sou, per tan no costaria gens presentar a uns treballadors d’una empresa constructora que treballen en una carretera i que tenen problemes amb l’empresari per el salaris. La concepció de l’amor que té en Marçal, possessiu  amb la subordinació de la dona, actualment encara hi ha casos d’aquets tipus, malgrat tot si que és cert que no sol ser gaire comú. Però no costaria gens construir una parella jove, no necessariament massa gran que comparteix un amor així. Igualment amb la violència de gènere, tema de rabiosa actualitat, i l’assetjament sexual. 

Pel que fa a la manca de formació escolar, actualment no seria tan analfabetisme com en l’obra però si que es podrien plantejar treballadors que no tenen més que el nivell de la primària o com a molt la secundaria.

Per concloure dir que els temes que planteja l’obra no estan tan antiquats com molts podrien pensar, pel sol fet que fou escrita a finals del segle XIX. Per això com s’ha fet en altres obres no seria difícil ambientar aquesta obra en la societat post industrial dels nostres dies.