Entrades populars

dimecres, de novembre 16, 2011

Depressió mundial

Després d'un temps d'abundancia, les vaques magres que predeia Josep al farao s'abaten sense pietat en el nostres dia a dia. Cada punt i moment sentim casos de gent que ses suicida, que ha perdut la feina i per tan està a l'atur, que els països s'enfonsen económicament, que Europa s'estanca. Tot són males notícies. Ara venen eleccions, ve el moment de decidir una solució per la sitació actual.
Obama ha dit recentment que el problema del deute europeu és polític. Doncs endavant tots a votar per resoldre'l com abans millor. La política d'uns o altres serà la que tirarà endavant allò que tothom demana.
És cert també que si els polítics no escolten els crits del carrer, no hi haurà res a fer. Cal que escoltin a tothom i sapiguen ser justos per equilibrar els interessos de la microeconómia amb els de la macroeconómia.
D'aquí ve el poema de la puja d'estels. Les estrelles que fins ara brillaven al firmament del capitalisme ara es desplomen i clamen l'ajuda dels governs, aquells que en principi són més sòlids económicament.
I les roses del jardí mirant al cel on hi havien els diners es marceixen perquè igualment els afecta aquest crack mundial, aquest desastre económic que canvia i canviarà la faç de la Terra.

Pluja d’estels

Cauen del cel les velles estrelles,

mortes de por i tontes,

ja no valen ni tenen ànims per res.



Cauen de la Terra, les velles i joves

aterrides i malferides,

pel dolor dels punyals i fletxes.



Cau tot pel seu pes,

tot mor en silenci,

pensant en els temps millors.



Moren les il•lusions i els somnis,

en un mar de dubtes la incertesa brilla,

com l’estrella nova de la revolució.



El pes del temps es desploma sobre seu,

el pes dels errors i els fantasmes,

que l’ajuda a caure ràpidament.



De tu revolució naixerà,

en la incertesa més profunda,

de la nova bandera al futur.



Bandera daurada en la tenebra,

Brillarà per sempre fins al silenci,

d’una nova guerra i tensió gelada.



La llum neix de la foscor,

és llei de vida, és la raó del dubte.

Però les pors i la fam moriran.



Roses marcides sota les estrelles,

velles com les flors pansides,

moren tontes i deprimides.



Moriran i naixeran de nou embellides,

Als dies millors d’aquell passat d’esplendor,

en què tot semblava més fàcil.



Reviuran el passat gloriós,

On ni ferides ni fantasmes,

Angoixaven les fulles de les roses.



Revifaran aquella màgia,

de les il•lusions i els somnis al futur,

al vent les daurades capes de l’honor.



Al present deixem les nostres febleses,

per projectar al futur la llum,

i el record del nostre millor passat.