Les roses de Sant Jordi

LA FLOR ESQUITXADA

La grisor de la ciutat va canviar aquell divendres. El vel de formigó que tan odiava de la ciutat en que vivia es va trencar aquell dia tan especial. Les parades van atraure tot una marea de gent, no només de la ciutat sinó també d’altres pobles, que inundaven els carrers amb els seus gustos i el seu amor per els llibres. També les pudors del transit es van transformar ferides de mort per l’aroma de les gran quantitat de flors exposades a les voreres.  

Els somriures de les parelles quan la rosa ocupava una mà de la noia es multiplicaven al nostre voltant; mal m’està dir-ho però la nostra felicitat desmereixia amb escreix la felicitat que mostrava una parella a prop nostre que també celebrava la tradicional entrega de la rosa.

Feia un més que sortíem i des del primer instant ja pensàvem en aquell dia de Sant Jordi  perquè érem feliços entre els llibres i les roses i perquè a la Mónica li agradaven molt les roses.

Cap al migdia desprès de passejar i voltar per les rambles i el portal de l’Angel, havent llegit j tots els títols de novetat vam sentir la fatiga del vianant i per això vam decidir fer parada al primer restaurant que vam trobar. No era dels millors de la ciutat però els dos ens vam haver de  conformar amb el que podíem pagar.

Al costat de la seva taula hi seia un noi més o menys de la seva edat que devorava amb avidesa les línies d’un llibre que segur que havia sortit d’una parada feia poc. El llibre es deia L’espina de la immortalitat. Un gest estrany de la Mónica en veure’l em va dir que el coneixia, que no era la primera vegada que el veia, però quan li vaig preguntar em va agafar les mans i em va tornar a agrair amb tendres i afecte el regal de la rosa. Fugia descaradament d’estudi però no m’importava perquè m’agradaven les coses boniques que em murmurava a la orella, abans de que els seus llavis com si fossin dos pètals de la rosa que jeia a la taula busquessin amb passió als meus. Mentrestant ella somreia de cara al jove que llegia el llibre tot prenent-se ja el cafè.

Jo no sabia el motiu de les seves rialles dedicades, però quan aquell jove lector misteriós li va fer un senyal demanant-li de parlar en privat em vaig començar a preocupar. Evidentment per no semblar mal educat em vaig esperar una estona provant d’evitar d’espiar-los.

Deu minuts desprès però la meva curiositat va derrotar-me en aquell dilema d’educació. Vaig anar fins a la barra i vaig descriure al primer cambrer que em va atendre a la Monica, ell molt amablement em va indicar a una saleta abans de les portes dels lavabos.

Quan hi vaig arribar vaig veure que aquell noi sense escrúpols la besava i li acariciava les cuixes buscant-li el tresor ocult entre les cuixes. Ella gaudia del afecte i es deixava fer sense adonar-se de la meva mirada plena de malícia. A més a més sostenia una rosa entre les mans, segur que aquell desgraciat l’hi havia regalat. El noi em va veure i em va mirar desafiant-me, no tenia escapatòria, però tenia la victòria perquè em coneixia més del que jo em pensava.  Va treure una navalla i la va recolzar sobre el coll de la Monica exigint-me que el deixes marxar. Sense pensar-s’ho va prémer la navalla i va tacar de sang la rosa blanca que ella duia a les mans.