Depressió mundial

Després d'un temps d'abundancia, les vaques magres que predeia Josep al farao s'abaten sense pietat en el nostres dia a dia. Cada punt i moment sentim casos de gent que ses suicida, que ha perdut la feina i per tan està a l'atur, que els països s'enfonsen económicament, que Europa s'estanca. Tot són males notícies. Ara venen eleccions, ve el moment de decidir una solució per la sitació actual.
Obama ha dit recentment que el problema del deute europeu és polític. Doncs endavant tots a votar per resoldre'l com abans millor. La política d'uns o altres serà la que tirarà endavant allò que tothom demana.
És cert també que si els polítics no escolten els crits del carrer, no hi haurà res a fer. Cal que escoltin a tothom i sapiguen ser justos per equilibrar els interessos de la microeconómia amb els de la macroeconómia.
D'aquí ve el poema de la puja d'estels. Les estrelles que fins ara brillaven al firmament del capitalisme ara es desplomen i clamen l'ajuda dels governs, aquells que en principi són més sòlids económicament.
I les roses del jardí mirant al cel on hi havien els diners es marceixen perquè igualment els afecta aquest crack mundial, aquest desastre económic que canvia i canviarà la faç de la Terra.

Pluja d’estels

Cauen del cel les velles estrelles,

mortes de por i tontes,

ja no valen ni tenen ànims per res.

Cauen de la Terra, les velles i joves

aterrides i malferides,

pel dolor dels punyals i fletxes.

Cau tot pel seu pes,

tot mor en silenci,

pensant en els temps millors.

Moren les il•lusions i els somnis,

en un mar de dubtes la incertesa brilla,

com l’estrella nova de la revolució.

El pes del temps es desploma sobre seu,

el pes dels errors i els fantasmes,

que l’ajuda a caure ràpidament.

De tu revolució naixerà,

en la incertesa més profunda,

de la nova bandera al futur.

Bandera daurada en la tenebra,

Brillarà per sempre fins al silenci,

d’una nova guerra i tensió gelada.

La llum neix de la foscor,

és llei de vida, és la raó del dubte.

Però les pors i la fam moriran.

Roses marcides sota les estrelles,

velles com les flors pansides,

moren tontes i deprimides.

Moriran i naixeran de nou embellides,

Als dies millors d’aquell passat d’esplendor,

en què tot semblava més fàcil.

Reviuran el passat gloriós,

On ni ferides ni fantasmes,

Angoixaven les fulles de les roses.

Revifaran aquella màgia,

de les il•lusions i els somnis al futur,

al vent les daurades capes de l’honor.

Al present deixem les nostres febleses,

per projectar al futur la llum,

i el record del nostre millor passat.

La tradició de críticar a l'Esglesia Catolica

JMJ ‘011, Visita del Papa a la Joventut a la capital d’ Espanya:

En defensa dels valors humans que sostenen i justifiquen aquestes trobades.

Ni a favor ni en contra. Ha nascut o més ben dit renascut una polèmica ja vella. Amb què s’han de pagar els actes de l’Església?. És el mateix deien els francesos quan aquell juliol de 1789 els camperols,artesans i burgesos van derrocar l’antic Règim a la França de Lluís XVI. No acceptaven els privilegis de nobles i clergues.  

Molts tenen clar que l’Estat no hi ha de dedicar ni un cèntim als actes de l’Església. Jo els donaria una part de raó; els diria que és cert que els creients catòlics no representen al cent per cent de la població, i per tant no és just que tothom ho pagui. Resulta que http://submundomental.es/infografia-la-visita-del-papa-en-cifras/, ha publicat una relació de les despeses i l’origen de l’ inversió que s’ha fet. Parla de 50 M d’euros, la meitat dels quals ha estat sufragada per l’Estat i les aportacions particulars i de les empreses. La resta l’ha pagat l’Església. Però al final tot acaben sent números, xifres només que no parlen dels molts beneficis que ha aportat.

Però pel que fa als beneficis, llegim a aquesta mateixa web preveu 100M d’Euros de benefici en les consumicions, transports i d’altres dels peregrins; però a més la propaganda de l’Estat també és un benefici. Joves de tot el món han conegut Espanya i parlaran del que han vist al seu país per tant la publicitat estava garantida. A part també hem de pensar en els ciutadans que han renovat les seves esperances o han redreçat el camí cap al seu futur. Aquests necessitaven una experiència com aquesta, els ha ajudat per tant quin mal hi ha que l’Església i l’Estat organitzi un acte com aquest?. Que aporta viure les Jornades Mundials de la Joventut?. Algú dels que ha criticat aquest esdeveniment ha assistit a les JMJ o s’ha assabentat del que s’hi celebrava?; de fet és fàcil criticar sense tenir un vertader coneixement de causa, i dient això em refereixo no a les xifres econòmiques de l’acte sinó al mateix acte.

Les Jornades Mundials de la Joventut són uns dies de reunió, reflexió i convivència. En aquest si reuniren milers de persones joves amb ganes d’estar a prop del Papa i escoltar les seves paraules.

 Fa vint-i-sis anys que se celebren des que Joan Pau II les va organitzar per primera vegada a Roma l’any 1984 amb l’objectiu d’unir a la joventut catòlica en la fe de l’Església a través dels valors humans i la realització personal.

Es van oferir catequesis oficiades per bisbes en les quals s’explicava i desenvolupava el tema de la fe. Ja que de fet el lema de les jornades parlava d’això: “Arrelats i edificats en Crist, ferms en la fe”. Aquestes conferències doctrinals feren pensar als joves sobre la seva fe, i el seu compromís dins l’Església Catòlica universal.

Cal parlar també del contacte amb el Papa, una persona amb autoritat que ha volgut, seguint les petjades de Pere i el seu predecessor, apropar-se als més joves, al futur de l’ Església per continuar el testimoni de Jesús.  I no només això sinó que volia dir-los i parlar-los de la fe i de les vocacions tan religioses i sacerdotals com matrimonials.

Per acabar ja, cal dir que han estat uns dies de moltes conclusions. Les catequesis i les paraules del Papa han fet meditar als joves que hi assistiren per tal que es plantegessin temes com les riqueses de l’Església i la seva ostentació, l’homosexualitat  i entre les moltes polèmiques que volten a l’Església; però no amb ànim destructiu sinó per intercanviar punts de vista i intentar entendre la millor resposta a aquests punts negres.

A partir d’aquí voldria parlar de les crítiques que he llegit. La pederàstia ha sigut de les coses més sorprenents que he vist al Facebook a raó de les JMJ. Sembla mentida que el rancor sigui tan present, però bé les persones són lliures i es poden equivocar; i ho dic tan pels que critiquen com pels sacerdots que cometeren aquest delicte.  Crec que la gent que ataca a l’ Església a través d’aquest episodi no té raó perquè els capellans no són tots culpables, penso que quan sigui el moment es reconeixeran aquests crims però mentre tan cal respecte.

També i a part del tema de la despesa he llegit la idea “d’imposició ideològica” en un text que acabava amb la paraula aberració. És erroni també perquè ningú obliga a ningú a creure en Deu, ans al contrari, només es confirma aquell que vol, només és catòlic i creient aquell qui així ho vol. La fe surt de la pròpia voluntat i no de la cohesió o imposició, cal tenir-ho clar. Contesto doncs a la idea d’aquest text, perquè sembla que la suma de “crisi” i “feblesa moral” donen la imposició ideològica. Doncs bé si s’ha fet aquest any 2011 és per què tocava, ja que no se si tothom sap que aquestes jornades se celebren cada dos anys.

Acabo doncs traient la conclusió a tot plegat: Sense voler ser un aferrissat defensor de l’Església Catòlica ni un radical crític sense escrúpols penso que el coneixement que la gent té del funcionament d’aquests actes i de la mateixa Església es bastant limitat. Per aquest fet reclamo justícia perquè aquells qui vulguin criticar a l’Església ho facin lliurement desprès d’haver-la conegut una mica.   A més també vull afegir que pensin que les Jornades Mundials de la Joventut estant formant a les mentalitats del futur, en valors com el respecte, la reflexió, la convivència, cosa que falta molt en aquesta societat cada vegada més radical i egoista; i està clar que la quantitat d’euros que ha valgut la JMJ de Madrid no arriben a pagar ni la meitat del que valen. Ja no dic res de l’obra social que du a terme a l’Església perquè tothom sap que és important i que ajuda a la riquesa de l’Estat sense demanar res a canvi.

Que cadascú pensi el que vulgui, però per jutjar s’ha de conèixer i sempre pensant en les persones, respectant-les.

Al final de tantes coses.....

Passa el temps, i els camins de la vida s'acaben i s'enllaçen amb d'altres. Al final t'en acabes adonant, al final vas veient que els records s'acumulen i que tot aquella pila de coses són la teva vida. S'acaba un camí, un camí d'estiu, càlid i ple del refilar dels rossinyols i els estornells, on les flors, són estores de colors  a banda i banda.
Ara es diferent, ara es més fosc, i tot és més dificil, les flors són fredes i els estornells no canten, ni tampoc els rossinyols. L'aire glaçat sobre la pell blanca i aspre. L'estiu s'ha acabat i arriba l'hivern fred. S'obre un nou camí a la vida, tan canviant com tot el món que l'envolta.....

         Camins a l’ hivern

Després de tot,

el pes dels anys

tot ho canvia.

Un camí vam deixar,

els seus somriures ja no hi són,

ni tampoc la pell fina

dels moments feliços d’estiu.

Les tempestes tot ho fan aspre,

desapareixen les tardes sol,

quan l’amor irradia la soledat,

i la fredor al seu darrera.

Camins de tendresa

que deixen el record dels ocellets,

i la calidesa de la fantasia,

els cavallers i la princesa.

Les paraules són més dures,

fan mal i separen el temps,

el sentiments de dol i el glaç,

que claven els caus nous de ferro.

Després de tot, el que ha passat,

el pes dels anys, i la sang dels records,

tot ho canvien, tot ho trenquen.

Quan mor la innocència,

ja som dolents, mentiders,

reservats, davant del món cruel,

que no busca ser germans.

Ha mort el camí del nen,

la víctima del temps i els anys,

cruels i dolents l’han fet un monstre,

pels camins de l’ hivern.

Després de tot,

el pes dels anys

tot ho canvia.