Pròleg
Aquest any s'ha estrenat una versió cinematogràfica d'una de les mès grans obres de la novel.la policíaca mundial, Sherlock Holmes per descomtat, per aixó tot i que ja un xic lluny de la seva estrena,aprofito per rendir homenatge al gran Sherlock amb una històrieta relacionada amb el tema de collita pròpia que espro queagradi a tothom.
Confessió per carta
Queia en la tornada de vacances, llavors no sabia perquè ho vaig fer, però on fi ja no ho puc canviar. M’estimava en Nick, no sabia com demostrar-li, però en el fons el sentia com un bon amic. Ell no sabia que havia sortit en una pel·lícula.
Va venir el primer dia molt il·lusionat, amb un gran somriure, em va preguntar per les meves vacances d’estiu. Li vaig respondre amb un “bé” però molt distant i fred. Em va seguir preguntant coses però no el vaig escoltar, tampoc estava per ell a la classe quan el nostre nou tutor, el professor Rutherford, un tió prou simpàtic que em va caure bastant bé.
Al sortir de classe va sortir davant meu, mirant-me d’una manera misteriós.”Kevin et vull veure a l’hora del pati, hem de parlar”, em va dir abans de perdre’s passadís enllà.
En el moment en què va sonar el timbre vaig anar al seu despatx però pel camí em vaig topar amb l’imbecil de l’Oliver. “Què Cooper? I ‘hi vas lluir eh, amb el teu paper madame Otterbourne”. No el suportava, sempre em burxava perquè li dones una pallissa. “Oliver i tu que saps, però per què no venies a fer el paper de Jacqueline de Bellefort, es el que més t’escau”, li vaig escopir immediatament amb tota la malicia del món.
Per fi vaig poder anar a parlar amb el professor .” jo et conec!”va començar. “ I que en saps de mi?, vaig replicar sense pietat davant la seva prepotència. “Tu ets actor! Fracassat però forrat” va insinuar insolent i desafiador. “és boig no saps el que dius” vaig contestar jo fent gala del meu orgull daurat. “sort del teu par, sort del teu pare, ell si que és un actor com deu mana.”. Això ja no ho vaig poder suportar, fins llavors m’havia fet bullir la sang, però en aquell instants em va esclatar.”li juro que si no calles t’hauràs de menjar les teves paraules amb la teva pròpia sang.”. Llavors va entrar en Nick glaçat al sentir l’amenaça que implacable l’obligar a deixar caure l’estoig que duia a les mans. El contacte impactant amb el terra va obrir l’estoig fent saltar les tisores de paper.
El dinar envaïa l’insti d’una flaire deliciosa, la cua d’alumnes s’allargassava amb rapidesa. Per sort jo i la meva colla vam agafar bon lloc, just abans de sentir el soroll de la Parca. Quan el timbre que anunciava que la mort s’havia endut una altra ànima va sentir tots els alumnes van anar al despatx del professor per veure el que havia passat. El cos estava mal assegut a la butaca amb les tisores clavades al pit. De la ferida en brollava la font roja més cabalosa que havia vist mai.
En Nick va abandonar la sala poc desprès no podia veure-ho i amb raó. Sabia perquè però no volia acceptar que anés a la presó per un crim que ell no va cometre. Vaig intentar impedir que ho fes, però no volia donar-me explicacions. “Els diré que ho he fet jo”, va concloure. Ernest no cal que em perdonis però l’únic que vull és la meva consciencia tranquil·la i feliç.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada