Amor de terra i mar
Era una tarda de final de Juny, calorosa i pesada, un dissabte d’aquells tan avorrits però a casa no paràvem, la meva mare bosses avall, el meu pare baixava maletes i a mi i al meu germà ens va tocar ajudar a la mare. Quin cansament!, semblava que a les bosses portes pedres per què pesaven molt, semblava que aquelles alforges que m’havien carregat fossin roques d’aquelles tan grans i feixugues. També varem haver de carregar amb les cadires plegables i el para-sol de ratlles que jo tan odiava, per què tenien un vermell tan estrident que feia por de veure.
Varem estar una bona estona abans no haguéssim carregat el maleter per sort els paquets es van acabar i el meu pare va posar en marxa el cotxe i va sortir de Santa Oliva. Ja feia temps que em queixava, ja feia dies que remugava que estava fart de sempre veure terra, cansat sempre de observar aquells camps d’oliveres, o les vinyes a ratlles de verd. Necessitava sortir de la rutina embogidora i monòtona; les escasses taques de bosc eren tan petites que no et podien treure mai de l’hàbit esgotador d’aquelles immenses extensions de cultius. Poc a poc el cotxe avançava per la carretera sentia el fregament de les rodes sobre l’asfalt però el silenci i la musiqueta que sonava a la radio creaven un ritme quasi be hipnòtic que s’apoderava de la consciència i abocava als allà presents a un estat entremig a un pas del subconscient i a un peu del món tangible. Jo lluitava contra aquella màgia tan desconeguda com viscuda; em resistia a decaure en l’abisme del son. I am aquesta fi precisament observava cada detall que el paisatge oferia i em fixava sobretot en cada matricula dels cotxes que passaven, intentant memoritzar-ne les xifres, però no podia, per què les matemàtiques eren una de les assignatures que la meva ment més menyspreava. Tot va anar bé fins que vaig veure aquell ocell que saltant des d’un campanar d’allà a la vora s’acostà a la carretera i va començar a volar sobre els camps en rodona com si tingués la intenció de llençar-me pel precipici cap al abisme, i de fet no recordo quina hora, on era, ni com va ser vaig deixar de veure, vaig deixar de sentir i vaig caure en una capcinada. La foscor va prendre el meu cap, tenia la mirada perduda no apuntava enlloc, al fons recordo sentir una dolça melodia sonar com una bonica balada que punteja una bonica historia d’amor, no recordo més que la melodia que no se per què em delia per el que explicava. També del fons apareixia un rostre de cristall voltat de roses vermelles molt bonic, que em dedicava un somriure juvenil sincer i tendre. Era un somni deliciós com aquella historia dels trobadors que s’expliquen en els romanços, d’aquells homes que dedicaven la vida a aquelles dames vestides de rosa; mai havia pogut apreciar una experiència tan idíl•lica, però tot i així encara no la podia apreciar ni viure físicament i això m’entristia molt profundament.
L’enveja és dolenta però mai m’ho vaig creure per què sempre que veia una parella abraçant-se fent-se petons em venia molta enveja i començava a córrer, també ara ho faig però continuo sense creure -em que l’enveja sigui dolenta sempre he demanat a aquell qui m’ho pugui concedir algú a qui estimar o algú que m’estimi, aquell somni tan bucòlic tenia alguna cosa a veure amb aquesta innocent súplica?. No se si mai ho podré saber però com més admirava aquell rostre vítric més ganes tenia de trobar a algú que m’estimes.
De tota manera el somni m’empenyia endavant cap al rostre de cristall i poc a poc anava encaixant els meus llavis en aquells llavis freds fins que un soroll fort de vidres trencats em va despertar, era fora del cotxe i la fredor em coïa unes misterioses ferides als braços i al front, no semblaven gaire profundes però feien molt mal. Al meu voltant el sol feia brilla un munt de vidres i davant meu un senglar jeia mort sagnant per la boca. Amb compte vaig poder aixecar-me i vaig mirar cap al cotxe que tenia un súper forat al vidre del davant i els meus pares semblaven també ferits pot ser inconscients.
Maleint els meus óssos m’insultava com el més egoista del món, gaudia d’un somni d’amor quan els meus pares patien un xoc impressionant. El meu germà n’havia sortit il•lès per sort els meus pares només estaven lleus, amb ferides al front però res més.
Desprès que la grua ens hagués portat el cotxe al taller la policia molt amablement ens va fer pujar a un cotxe patrulla i ens va acompanyar a les portes de la llibertat a prop d’aquella ciutat lliure i de novetat. La ciutat més blanca que m’hagués imaginat oberta a la blavor immaculada de l’aigua. El nostre apartament quedava a primera línia de mar un luxe per qualsevol turista com nosaltres, des de la meva habitació es veia l’horitzó era tan bonic, a més la olor de salaó de la mar arribava i s’impregnava en tota la casa i era tan reconfortant que si te’n descuidaves i et posaves a llegir a la terrassa aquell aire t’adormia com un malefici d’aquells irresistibles i el sol e torrava com el bon pa torrat de pagès.
M’agradava tan la terrassa, era un lloc fantàstic per poder relaxar-te. Veies el mar com les ones hipnòtiques banyaven la platja a totes hores, podia veure també els turistes que passaven amb cotxes d’alta gama i d’altres que passaven amb un vehicle més humil però amb el que més gaudia era d’aquelles cabelleres rosses que passaven exposades al sol que les hi feia brillar d’allò més damunt d’aquells cossos de Barbie, amb el malucs ben treballats i unes cintures que feien goig de veure. Aquell dia va ser diferent aquell divendres al mati quan em vaig posar a llegir una historia de prínceps i princeses va ocórrer una cosa increïble. Abans no hagués llegit dues línies d’aquella pagina, la princesa va passar per davant de la meva vista i es clar jo amb els ulls com unes taronges dons vaig deixar ell llibre al terra com vaig poder i em vaig abocar una mica a la barana per poder contemplar de més a prop aquella belles quasi be divina.
Ella caminava amb una elegància que mai havia vist i el vent li llençava els cabells al vol i això la feia molt especial. De seguida s’adonà que la mirava així em va dedicar un somriure dolç i va seguir el seu camí, embadalit vaig capturar al buit aquell somriure i vaig tornar al seient, desorbitat i fora de la terra, de sobte vaig aterrar en un planeta desconegut on totes les cases eren de color blanc i s’escampaven davant seu immensos jardins de roses, lliris, tulipes i clavells de colors tan distints com preciosos.
Havia anat a parar a l’Edèn de l’amor on l’entendriment no mor mai, i els ocellets canten els himnes d’ Afrodita. Cada paraula d’aquell llibre prenia llavors un nou significat i la llavor del caprici havia germinat en el meu cervell dèbil i humà. Aquella noia tan gràcil m’havia marcat el dia com un bon dia, un dia de bona sort i d’alegria en que estaria disposat a fer el que fos, fins i tot treballar, i tot per què havia vist una meravella del gènere humà.
A la tarda va tornar a passar estava esgotat, per què els meus pares havien aprofitat el meu bon estat d’ànim per manar-me les feines que el meu germà no volia fer. Però tan em feia vaig baixar corrents per l’escala des de la terrassa, i vaig sortir a l’encontre amb aquella noia tan juvenil i deliciosa. Li vaig preguntar com es deia, quasi be tartamudejant per l’entusiasme que portava.
-Em dic Judit.- va respondre’m ella amb un accent català perfecte i bonic a la vegada; la seva veu era dolça si no fos per què no li he vist les ales de plomes blanques asseguraria que és un àngel baixat del cel. Educada, riallera, simpàtica i alegre ho tenia tot, no li faltava cap virtut. No se pas per què s’hauria de fixa amb algú tan vulgar i egoista com jo. Però de fet me’n alegro que hagi passat, per què m’agradaria aprendre d’ ella aquesta bondat tan sincera per poder així ser com ella, per poder així tenir el caràcter encantador dels àngels.
-Vols que quedem algun altre dia?.- li vaig preguntar jo intrigat per saber si podria gaudir més estona d’aquella Inmaculada criatura que tenia al davant. Volia percebre el seu interès vers a mi, per què amb franquesa, a mi m’interessava molt, volia saber més coses d’ ella.
-No ho se, últimament vaig molt atrafegada, em sap greu.- va contestar ella en aquell rostre d’aflicció tan angelical que la caracteritzava. Llavors vaig veure que remenava la bossa de color rosa que duia penjada de l’espatlla. Ens varem donar els telèfons mòbils i se’n va haver d’anar. Jo feliç com un anís vaig pujar corrents escales amunt i vaig posar-me a taula per què ja anàvem a sopar. No vaig dir res, ni una paraula estava massa ocupat, pensant en la Judit aquella noia que em tenia el cor robat i que tot i el meu amor vers a ella no m’atrevia a dir-li.
L’endemà aquell àngel baixat del cel va tornar a passar per davant de casa, i com que ja estava a la guiat vaig acostar-me a ella, aquell dia però era gris i apagat però tan me feia jo volia apartar els núvols per poder obrir pas a la llum i així ella pogués esser sempre il•luminada. Casualment aquell dia estava més resplendent que mai, amb el seu filat d’or lligat en una cua, la seva cara semblava més majestuosa que mai.
-Et puc acompanyar?.- li vaig demanar jo amb atreviment però creuant els dits dissimuladament per què no em digues que l’havia vessada.
Ella va acceptar i vam començar a caminar un al costat de l’altre, ens miràvem, ens tapàvem la cara per que la vergonya ens amenaçava, però poc a poc sentíem una mena d’atracció, ens anàvem apropant. Arribàvem llavors a una escala que baixava a la sorra. Ella llavors va saltar a davant del primer graó i va aixecar la mà en forma de fletxa cap a l’escala, somrient vaig anar cap als graons i li vaig agafar la mà i com ajudant-la a baixar.
Allà a la platja varem fer una passejada, mentre jugàvem a mirar-nos i a dir-nos coses, la salaó del mar embadalia els nostres sentits, el vaivé de les ones ens marcava un ritme i dansàvem somrient amb les mans agafades davant les atònites dels pocs banyistes que hi havia.
Aquella dansa ens dirigia, aquella melodia ens empresonava en una dansa amorosa i quasi eròtica que esborrava tota distància entre els nostres cossos, mica en mica, ens anava apropant fins a ajuntar els nostres llavis carnosos amb una litúrgia molt meticulosa i excitant. Aquell bes va ser màgic, el millor sabor que havia provat, la més alta gastronomia que mai s’ha pogut crear, la dolçor de la besada era intensa i meravellosa, difícil de descriure. Només em vaig adonar de la felicitat que em van proporcionar els seus llavis.
Quan vam esgotar el gust d’aquell peto ens vam mirar ens vam somriure i jo li vaig dedicar una frase d’aquelles mal fetes però plenes de sentiments que van abocar-la als meus braços en una abraçada que ens desfeia en un de sol. Ella donant-me sincerament les gràcies em va petonejar altre vegada els meus llavis extasiats d’amor, exaltats d’alegria.
Feia poc que la coneixia però la sentia molt a prop com si ens coneguéssim de molt temps ençà, tenia ganes de compartir-ho tot amb ella: tot el que sabia, tot el que apreciava, tenia ganes d’abraçar-la, petonejar-la,....
Però a els minuts de felicitat passaven plens d’amargor i amb ells l’hora de dinar, volia estar amb ella més estona però sabia que a casa m’esperaven. Li vaig dir i ella va insistir.
-Et convido a dinar a casa meva!.- va exclamar ella amb entusiasme i simpatia dins d’aquell rostre rialler per naturalesa i sorprenent a cada segon que l’admiraves. Era tan l’amor que ens unia que em va convèncer de seguida, així que vaig avisar a casa, que tornaria tard i em vaig deixar arrossegar fins casa de la Judit sota un sol còmplice i testimoni del nostre amor humil i ple de passió.
Ella mateixa cuinava, i jo la veia treballant dins la cuina amb aquelles mans hàbils i gràcils, plenes de força i de joventut. A la ment l’evidencia més gran del mon s’alçava imponent damunt d’un pedestal d’or i marbre. “d’unes mans tan fines, el menjar que n’ha de sortir és sens dubte un menjar fir, exquisit i bonic. I tal dit tal fet, quan al cap d’una estona el seu pare va arribar ella ja sortia de la cuina i parava la taula entre l’ambient olorós del dinar recent fet. Aquells aliments eren menjars dels deus, per què si l’àngel d’Afrodita havia baixat a cuinar per a mi era normal que cuines ambrosia deliciosa. El plat que tenia davant era un jardí de colors, matisos i gustos diferents però que me’ls menjava amb delit sense perdre de vista els ulls de la seva bona cuinera.
El seu pare va haver de marxar per què ell treballava. A diferència dels meus pares que tenien vacances ell no. Ens avorríem una mica. Asseguts al sofà miràvem la televisió indiferents del que hi passava només teníem feina d’estar per l’altre. Els treballadors adoraven el bosc mentre abandonaven el camp. Jo vaig començar a fregar-li el cabell ros brillant que tenia. Ella em va acariciar la cara però es va adonar de seguida d’un estrany rubor, per què vaig notar que em fregava la barbeta i que tocava la perilla que aquell matí m’havia oblidat d’afaitar, i va riure com si li haguessin explicat un acudit. No li importava, més al contrari semblava que li agradava. La vaig besar i ella em va posar la mà damunt del pit, començant a descordar-me suaument la camisa, jo li vaig començar a passar la mà per l’esquena alliberant-la de la samarreta que lluïa. Em va treure de sobte la camisa i em va tocar els pectorals de gimnàs que feia poc havia aconseguit, semblava que s’excitava així que vaig descordar-li els pantalons i la vaig deixar en calces, ens tocàvem mútuament, poc a poc ens escalfàvem i descobríem detalladament cada racó de nosaltres mateixos despullant-nos l’un a l’altre. Jo estava admirant aquella silueta tan treballada del seu cos esvelt i preciós, esverats per la joventut que els dos teníem vam acabar acollant el cargol per què l’últim encaix de la nostre casa de l’amor quedés ben ferm i durés per molt de temps, ens ho vam passar tan bé, no vam saber mai quan es va acabar la tarda per què ens vam despertar a la nit abraçats l’un a l’altre sentint l’escalfor i amb un somriure a la cara
Ella estava molt contenta, els dos érem feliços, quan el sol s’aixecava el primer pensament que tenia en llevar-me era el seu rostre angelical ple d’innocent bellesa. També ella em confessava que jo era el protagonista de la seva ment i així ens demostràvem quant ens estimàvem en aquell idíl•lic escenari teatral, per què no era res més que això, la seva bellesa innata ocultava en les seves profunditats més inexplorades un caràcter que mai hauria descobert sinó hagués sigut per la trucada que vaig rebre. La trucada, molt estranya, per cert em citava a la platja on ens havíem declarat amor mutu, es clar jo mai refusaria aquesta proposta tan deliciosa, vaig córrer tan com vaig poder, poc a poc el cel es posava més negre, i una rere l’altre s’anaven vessant les llàgrimes del cel. Vaig arribar al cap de poc, la mar estava nerviosa, inquieta per alguna raó misteriosa oculta en el destí més cruel que mai ningú ha gosat escriure.
Ella era allà asseguda a l’espigó, aspre i punxegut, mirant-me inquisitivament, molesta ja no em dedicava somriures sinó malicia propera a l’odi. Em vaig asseure al seu costat afligit per aquella rebuda freda.
-Hem de parlar!.- va remuga ella amb la mirada clavada a la rosa amb l’espiga que duia jo a la mà, amb la intenció de quedar com un galant. Tot i que aquella pregunta e feia dubtar, per què llavors no sabia si llençar-la al mar o regalar-li.
-Digues!.- vaig dir-li jo sense estar gaire segur d’haver fet servir el to que calia per aquella situació, incòmode per a mi i que sense remei em dilatava lles glàndules lacrimals a punt de fer-les esclatar.
-Saps perfectament de que vull parlar.- m’engega ella veient el meu dilema amb la rosa, però jo no ho sabia i per això no vaig poder amagar el meu desconcert.
-No n’estic segur de seguir-te, ho sento.- li vaig respondre jo fora de l’orbita de la conversa que ella havia encetat, allargant-li la mà, oferint-li aquella rosa vermella de passió però que en aquells moments optava per descriure el color amb l’etiqueta del dolor.
-Això nostre no pot funcionar, ha estat molt bonic aquest estiu, però s’ha de quedar així, ho sento.- continuar ella amb un to passiu i apàtic però que en els seus ulls em semblava sentir un cert desgrat que no vaig saber desxifrar del tot.
-Però.....que....?.- intentava jo sense èxit. No sabia com encaixar aquella fredor que començava a disfressar-se de derrota. Les paraules eren excessives, les mirades inútils i sense sentit. Provava d’exigir-li un motiu però ella amb la rosa em fer callar i sense dir res, es va aixecar va caminar unes passes cap al mar i va deixar anar la rosa al vent que de tan gèlid que era va marcir la rosa i va podrir l’espiga.
-T’estimo molt! Ho se, però la distància és més forta que el meu amor per tu, i no hi puc fer-hi res, em sap molt de greu.- escopir finalment deixant enrere aquell estat d’insensibilitat per esclatar en llàgrimes amargues de dolor.- M’ha agradat molt, ets molt romàntic però el bes de terra i mar mai pot ser etern.- I sense acomiadar-se va engegar a córrer com una boja platja amunt fins a trobar l’escala cap al passeig marítim. Jo la veia allunyar-se i el seu reflex brillava horriblement en les gotes als meus ulls, sota els meus cabells humits ja d’aigua de la mort que havia segat la vida d’aquell romanç apassionat.
Abatut em proposava tornar a casa per refer aquella esquerda gegantina del bell mig del meu cor fulminat. Les meves passes pesades trepitjaven els bassals de les voreres emanant aquella essència de derrota a cada segon que passava, que a poc a poc esmicolava el meu estat d’ànim com una casa que es destrossa per què ja no vol viure, per què ja no te res que li quedi viure o per què ha perdut allò que més estimava i que d’alguna manera donava sentit a la seva vida.
La meva ment anava llavors enregistrant el tràgic final d’aquella historia tan bonica, d’aquell relat d’aventures entre un galant cavaller i una dama angelical. La historia d’un pagès de terra endins amb aquella pubilla de mariners i pescadors.
En aquell moment ja em quedava poc camí per arribar al meu destí, quan en aquella cantonada vaig distingir una parella apassionada, els records amb la Judit iniciaven el seu bombardeig eixordador en el meu cap, però en el rostre d’aquella noia hi vaig apreciar un tret familiar, la cara d’aquella noia era fina, bonica i angelical, una coincidència hauria sigut si no hagués tingut aquell maleït segon per veure el penjoll que li havia regalat feia una setmana pel seu aniversari, que entrava en contacte amb la samarreta taronja que portava el noi que l’abraçava i de tan en tan la petonejava.
Jo sempre havia pensat que el bes era meravellós però el meu ha resultat desastrós, el seu gust al inici era molt dolç, però ara després de judici sentia l’amargor als meus llavis del bes de terra i mar.
