Text a propòsit del darrer concert de Camarada Kalashnikov a dia 20 de gener de 2012.
Les dotze campanades, un nou any; les dotze tribus, una nova religió. El dotze sempre ha estat un número especial a la tradició cultural europeu-occidental. Dic això per què fa dotze hores que tornava d’un concert molt especial, no tan perquè fos un concert de comiat, que també; sinó més aviat per la meva experiència personal.
Tocava un grup que coneixia, havia escoltat algunes de les seves cançons però la veritat és que mai no havia sentit cap mena de vincle especial fins ahir. Perquè ahir vaig veure com tota una civilització, com tota una manera de concebre el món s’esfondrava davant de la paraula del sentiments. Perquè vaig ser testimoni de com el capitalisme desapareixia i es reduïa a cendres en alguns sectors molt crítics de la societat. Els que realment mouen les idees i pensament sincers i que al final acaben fent història d’una manera o d’una altra.
A la primera part que vaig veure l’ambient era normal en un acte com aquell, res sortia del que em podia esperar veure. Beguda, gent fumant a fora, el grup tocant, alguns ballant, ska o simplement movent l’esquelet. Amics retrobats, d’altres que no feia tant que havíem deixat de veure. Molt comú i similar a qualsevol altre activitat quotidiana en públic.
El xoc emocional va començar amb una cançó molt especial tan pel grup com pels seus “fans”, una que anava dedicada a un germà d’un membre de la banda. El graller en qüestió estava tens, li costava afinar i tocar les notes que havia de fer, els seus ulls, per molt temps que passés segurament mai deixaran d’apagar-se en tocar o sentir aquella cançó. Se’l veia evidentment torbat, no molest sinó trist pels records que li queien sobre les espatlles al ritme de la melodia. Una cançó preciosa, que combina perfectament la força i potencia de l’ska amb la tendresa i la sensibilitat de la nostàlgia i l’angoixa d’haver perdut algú estimat.
Els punys al aire, tothom cantava la tonada, tots a l’uníson, demostraven d’aquesta manera el seu suport al amic adolorit per la pèrdua. Una pèrdua ja llunyana en el temps però encara molt present en aquell microcosmos, de cervesa, puntades de peu, crits i música alta. Pell de gallina, tothom s’emocionava. Es notava que aquell fet havia marcat un abans i un després, però més enllà d’això em va impressionar la cohesió social, la manera com la gent de forma conjunta expressava el seu dolor sense mirar qui tenia al costat, tots per igual. Això falta en una societat tan egoista com la nostra.
Tan sigui des del punt de vista de l’antropologia com de la història, tot plegat resulta un trencament brutal a les bases americanes de la nostra cultura, si és que encara queda algun bocí de la nostra cultura catalana, totalment venuda o com diria l’antropologia víctima de l’aculturació de la cultura occidental americana.
La lluita social, després de la unió de tots els que formen la classe, ja siguin obrers com empresaris, és crucial per entendre i millorar aquesta societat tan injusta, ferida de mort per l’egoisme i l’etnocentrisme; però sobre tot per recuperar l’essència d’aquella nostra cultura tan catalana moltes vegades apartada de la lluita social per ser mal considerada una cosa de rics burgesos. És erroni perquè una cosa no treu l’altre: encara que per altre banda la independència de Catalunya orientada cap al sector més igualitari afavoriria una millor gestió dels recursos i per tan una millor actitud en vers els treballadors però també en vers els grups socials més marginats i desemparats.
Així doncs el concert va demostrar que encara que tots anem de bòlid intentant guanyar el màxim de diners per gastar-los a les botigues que ens facin lluir la imatge més de moda( malgrat no sigui la nostra ). Tot és teatre, res se sent a dins al cor com la voluntat d’aquells joves que ballaven al concert de fer un món més just i equilibrat, tan és si és des de la perspectiva comunista, com anarquista com democristiana, el que compta són els resultats; és aquell home que desprès d’estar a l’atur durant molt de temps , malvivint al carrer o de l’ajuda dels menjadors socials aconsegueixi aquella feina que tan desitjava; és aquell jove, noi o noia, tan és aconsegueixi el pis que tan volia per emancipar-se ; o també la dona que després de maltractaments pugui viure tranquil·la una nova vida ja sense la por del exmarit que la vol matar.
El concert va continuar amb d’altres cançons del grup, tothom s’ho passava molt bé, això és el que importa, que amb els amics i aquells qui t’estimes puguis gaudir d’una bona estona; i sobretot amb el joc que van proposar dels dos bàndols. Una competició de ball ska en què un núvol de cames braços i caps es movia en un desordre però com un conjunt. Cares rialleres entre les extremitats, i al acabar felicitat i amistat tanta o més que abans del joc.
Però encara que el concert s’acabés i el grup es desfés els seus ideals,els sentiments, els rècords, tants i tants bons moments que han provocat al llarg dels seus vuit anys de trajectòria viuran per sempre en la memòria col·lectiva de tants i tants joves que els han donat suport i empenta per fer el que han fet, que han donat sentit a tot plegat i que han construït sobre les cançons del grup un imaginari col·lectiu en que s’hi adscriu tot el seu pensament; un pensament que ha traspassat les fronteres del temps i l’espai.
Tampoc no van faltar les tradicionals proclames nacionalistes, que evidenciaven que el nacionalisme no només es cosa d’empresaris que volen un valor afegit al seu producte pensant en més beneficis, sinó que és la utopia i la causa d’un grup nombrós de persones que volen veure la seva llengua i la seva cultura al nivell que es mereix en el conjunt de països d’Europa i del món sencer.
En conclusió doncs que durant el concert la vibració de la unitat, de la pinya sòlidament cohesionada va traspassar les quatre parets del teatre per assolir un nivell de societat superant tots els obstacles, l’aculturació, els tòpics i prejudicis i l’estructuració social del capitalisme, allà tothom era igual.
Més enllà d’això més purament objectiu, els sentiments i les sensacions experimentades no es poden definir amb les paraules perquè són vivències que s’han de viure per poder-les comprendre. Són moments a la vida en què tots els esquemes inculcats es relativitzen o fins i tot desapareixen. Perquè aquests esquemes no encaixen amb la societat capitalista com ja he dit quan als nois i noies que aniran pel carrer i no demostraran o no portaran a la pràctica tots aquests ideals i lemes que proclamen als concerts.
