Si mai tinguessin un fill, segur que li posarien Hèrcules. Sempre en parlaven i en el seu primer viatge sols, el van veure, ja adolescent. Era clavat a l’ Hèrcules, per això la Núria va somriure emocionada, plorosa va intentar evitar la mirada entendrida d’en Martí. “Llàstima que no sigui vostre”, vaig comentar jo amb segones. La Núria estava incòmode, jo ho notava i ella no ho volia.
Podia encara nota la calor traïdora en el pudor de les seves cuixes. En Martí però vivia feliç ignorant una veritat dolorosa. Jo ja sentia el poder de les meves mans que m’hi havia caigut entre els gemecs excitats, uns gemecs que ens cremaven els cor, i el millor de tot era que també naixien flames al cor d’en Martí.
Ja feia temps que el coneixia. Va venir a viure a la casa veïna a la meva, al poble. Una casa maleïda, que va passar a ser d’un empresari igualment maleït amb un hereu de Satanàs. De totes les del poble, en Martí em va robar la joia més cara del món, la Iris una dolça companya de classe que havia arribat va publicar el primer llibre abans de morir en un “accident”.
Amb ell havia vist tots els capítols d’una sèrie del detectiu més famós d’Agatha Christie, ens agrada molt i jo la necessitava per que no sabia com fer-ho.
L’hotel era molt acollidor. Estava al mig de la ciutat des d’ on és podia contemplar la terra de l’insigne detectiu, el mateix que m’havia de regalar la condemna per en Martí. La nit arribava i el cel predeia la tragèdia tenyint-se d’un vermell encès. S’omplia ja de la sang anunciadora. Per sort ningú era tan hàbil com en Poirot com per adonar-se’n i evitar-ho. L’assassí havia despertat, duia la rèplica de la pistola que va matar a Madame Ottebourne, i tenia els ulls clavats en el noi ric que va arribar al poble destrossant la seva vida. Els bigotis d’en Poirot brillaven recelosos enmig dels colors torrats del capvespre.
Curiosament la porta estava ajustada. Podia sentir els crits de plaer de la Núria, i em preguntava perquè amb mi no havia fet el mateix. Per sort ella va entrar al lavabo deixant el seu marit descobert. En Martí jeia despullat sobre el llit exhaust s’adormia sense adonar-se que estava dret al costat del llit. Llavors vaig treure la pistola quan en Martí ruboritzat en veure’m va fer un salt vacil·lant, li vaig prémer el canó contra el pit musculós i ell tremolava suant.
A la fi el tret va aturar el tremolor, i li va clavar el rostre ruboritzat i espantat que feia en sentir el dolor del plom perforant-li el cor podrit. Quan vaig sortir per la porta, la Núria va sortir i va fer un xiscle trencador que va colpir el meu cor ferit.
Fa pocs dies desprès de la nit en que vaig recordar aquests fets, em vaig trobar amb l’ Hèrcules, que tot i ser fill meu no em vol veure, per això l’està cuidant la germana de la Núria. El noi em mirava amb menyspreu perquè la seva mare li havia explicat tot.
