La tradició de críticar a l'Esglesia Catolica

JMJ ‘011, Visita del Papa a la Joventut a la capital d’ Espanya:

En defensa dels valors humans que sostenen i justifiquen aquestes trobades.

Ni a favor ni en contra. Ha nascut o més ben dit renascut una polèmica ja vella. Amb què s’han de pagar els actes de l’Església?. És el mateix deien els francesos quan aquell juliol de 1789 els camperols,artesans i burgesos van derrocar l’antic Règim a la França de Lluís XVI. No acceptaven els privilegis de nobles i clergues.  

Molts tenen clar que l’Estat no hi ha de dedicar ni un cèntim als actes de l’Església. Jo els donaria una part de raó; els diria que és cert que els creients catòlics no representen al cent per cent de la població, i per tant no és just que tothom ho pagui. Resulta que http://submundomental.es/infografia-la-visita-del-papa-en-cifras/, ha publicat una relació de les despeses i l’origen de l’ inversió que s’ha fet. Parla de 50 M d’euros, la meitat dels quals ha estat sufragada per l’Estat i les aportacions particulars i de les empreses. La resta l’ha pagat l’Església. Però al final tot acaben sent números, xifres només que no parlen dels molts beneficis que ha aportat.

Però pel que fa als beneficis, llegim a aquesta mateixa web preveu 100M d’Euros de benefici en les consumicions, transports i d’altres dels peregrins; però a més la propaganda de l’Estat també és un benefici. Joves de tot el món han conegut Espanya i parlaran del que han vist al seu país per tant la publicitat estava garantida. A part també hem de pensar en els ciutadans que han renovat les seves esperances o han redreçat el camí cap al seu futur. Aquests necessitaven una experiència com aquesta, els ha ajudat per tant quin mal hi ha que l’Església i l’Estat organitzi un acte com aquest?. Que aporta viure les Jornades Mundials de la Joventut?. Algú dels que ha criticat aquest esdeveniment ha assistit a les JMJ o s’ha assabentat del que s’hi celebrava?; de fet és fàcil criticar sense tenir un vertader coneixement de causa, i dient això em refereixo no a les xifres econòmiques de l’acte sinó al mateix acte.

Les Jornades Mundials de la Joventut són uns dies de reunió, reflexió i convivència. En aquest si reuniren milers de persones joves amb ganes d’estar a prop del Papa i escoltar les seves paraules.

 Fa vint-i-sis anys que se celebren des que Joan Pau II les va organitzar per primera vegada a Roma l’any 1984 amb l’objectiu d’unir a la joventut catòlica en la fe de l’Església a través dels valors humans i la realització personal.

Es van oferir catequesis oficiades per bisbes en les quals s’explicava i desenvolupava el tema de la fe. Ja que de fet el lema de les jornades parlava d’això: “Arrelats i edificats en Crist, ferms en la fe”. Aquestes conferències doctrinals feren pensar als joves sobre la seva fe, i el seu compromís dins l’Església Catòlica universal.

Cal parlar també del contacte amb el Papa, una persona amb autoritat que ha volgut, seguint les petjades de Pere i el seu predecessor, apropar-se als més joves, al futur de l’ Església per continuar el testimoni de Jesús.  I no només això sinó que volia dir-los i parlar-los de la fe i de les vocacions tan religioses i sacerdotals com matrimonials.

Per acabar ja, cal dir que han estat uns dies de moltes conclusions. Les catequesis i les paraules del Papa han fet meditar als joves que hi assistiren per tal que es plantegessin temes com les riqueses de l’Església i la seva ostentació, l’homosexualitat  i entre les moltes polèmiques que volten a l’Església; però no amb ànim destructiu sinó per intercanviar punts de vista i intentar entendre la millor resposta a aquests punts negres.

A partir d’aquí voldria parlar de les crítiques que he llegit. La pederàstia ha sigut de les coses més sorprenents que he vist al Facebook a raó de les JMJ. Sembla mentida que el rancor sigui tan present, però bé les persones són lliures i es poden equivocar; i ho dic tan pels que critiquen com pels sacerdots que cometeren aquest delicte.  Crec que la gent que ataca a l’ Església a través d’aquest episodi no té raó perquè els capellans no són tots culpables, penso que quan sigui el moment es reconeixeran aquests crims però mentre tan cal respecte.

També i a part del tema de la despesa he llegit la idea “d’imposició ideològica” en un text que acabava amb la paraula aberració. És erroni també perquè ningú obliga a ningú a creure en Deu, ans al contrari, només es confirma aquell que vol, només és catòlic i creient aquell qui així ho vol. La fe surt de la pròpia voluntat i no de la cohesió o imposició, cal tenir-ho clar. Contesto doncs a la idea d’aquest text, perquè sembla que la suma de “crisi” i “feblesa moral” donen la imposició ideològica. Doncs bé si s’ha fet aquest any 2011 és per què tocava, ja que no se si tothom sap que aquestes jornades se celebren cada dos anys.

Acabo doncs traient la conclusió a tot plegat: Sense voler ser un aferrissat defensor de l’Església Catòlica ni un radical crític sense escrúpols penso que el coneixement que la gent té del funcionament d’aquests actes i de la mateixa Església es bastant limitat. Per aquest fet reclamo justícia perquè aquells qui vulguin criticar a l’Església ho facin lliurement desprès d’haver-la conegut una mica.   A més també vull afegir que pensin que les Jornades Mundials de la Joventut estant formant a les mentalitats del futur, en valors com el respecte, la reflexió, la convivència, cosa que falta molt en aquesta societat cada vegada més radical i egoista; i està clar que la quantitat d’euros que ha valgut la JMJ de Madrid no arriben a pagar ni la meitat del que valen. Ja no dic res de l’obra social que du a terme a l’Església perquè tothom sap que és important i que ajuda a la riquesa de l’Estat sense demanar res a canvi.

Que cadascú pensi el que vulgui, però per jutjar s’ha de conèixer i sempre pensant en les persones, respectant-les.

Al final de tantes coses.....

Passa el temps, i els camins de la vida s'acaben i s'enllaçen amb d'altres. Al final t'en acabes adonant, al final vas veient que els records s'acumulen i que tot aquella pila de coses són la teva vida. S'acaba un camí, un camí d'estiu, càlid i ple del refilar dels rossinyols i els estornells, on les flors, són estores de colors  a banda i banda.
Ara es diferent, ara es més fosc, i tot és més dificil, les flors són fredes i els estornells no canten, ni tampoc els rossinyols. L'aire glaçat sobre la pell blanca i aspre. L'estiu s'ha acabat i arriba l'hivern fred. S'obre un nou camí a la vida, tan canviant com tot el món que l'envolta.....

         Camins a l’ hivern

Després de tot,

el pes dels anys

tot ho canvia.

Un camí vam deixar,

els seus somriures ja no hi són,

ni tampoc la pell fina

dels moments feliços d’estiu.

Les tempestes tot ho fan aspre,

desapareixen les tardes sol,

quan l’amor irradia la soledat,

i la fredor al seu darrera.

Camins de tendresa

que deixen el record dels ocellets,

i la calidesa de la fantasia,

els cavallers i la princesa.

Les paraules són més dures,

fan mal i separen el temps,

el sentiments de dol i el glaç,

que claven els caus nous de ferro.

Després de tot, el que ha passat,

el pes dels anys, i la sang dels records,

tot ho canvien, tot ho trenquen.

Quan mor la innocència,

ja som dolents, mentiders,

reservats, davant del món cruel,

que no busca ser germans.

Ha mort el camí del nen,

la víctima del temps i els anys,

cruels i dolents l’han fet un monstre,

pels camins de l’ hivern.

Després de tot,

el pes dels anys

tot ho canvia.

MARIA ROSA, UNA ENTRE LES MILLORS PRODUCCIONS TEATRALS EN CATALÀ

Per saber el valor d’una obra no s’ha d’examinar l’obra subjectivament o fins i tot amb la mirada objectiva d’un bon crític. De cap manera, penso que la riquesa d’una obra teatral i el seu nivell estan en la transcendència històrica. És a dir si una obra teatral és capaç de creuar el temps i l’espai serà una obra d’art meravellosa que tothom podrà sentir seva, sigui de l’època que sigui, i visqui on visqui.

Maria Rosa(d'Angel Guimerà)  malgrat els elements físics propis de l’època té una essència una ànima que és capaç de robar el cor de qualsevol ésser humà a través del temps i l’espai. Per què els sentiments i la força emocional que expressa és universal i etern i sempre quedaran en el record dels homes. Com per exemple  els sentiments més èpics d’un clàssic com l’ Ilíada que encara que passin els anys  viurà en la memòria de la immortalitat.

Personalment la història de Maria Rosa m’ha inspirat una estètica i una psicologia de personatges que efectivament són traslladables a l’actualitat, sense alterar la trama( per descomptat) però acostant-la a nosaltres els ciutadans capitalistes del segle XXI.  

Aquesta inspiració ha estat la responsable que en sortís una obra gran, en què els sentiments i les passions ocupen tota l’atenció alterant les vides dels simpàtics personatges tan habituals en la nostra societat.

Actualitat i vigència de l’obra

Per començar dir que el tema de fons, la qüestió social, és escandalosament actual ja que encara avui hi ha injustícies laborals sobretot en el sou, per tan no costaria gens presentar a uns treballadors d’una empresa constructora que treballen en una carretera i que tenen problemes amb l’empresari per el salaris. La concepció de l’amor que té en Marçal, possessiu  amb la subordinació de la dona, actualment encara hi ha casos d’aquets tipus, malgrat tot si que és cert que no sol ser gaire comú. Però no costaria gens construir una parella jove, no necessariament massa gran que comparteix un amor així. Igualment amb la violència de gènere, tema de rabiosa actualitat, i l’assetjament sexual. 

Pel que fa a la manca de formació escolar, actualment no seria tan analfabetisme com en l’obra però si que es podrien plantejar treballadors que no tenen més que el nivell de la primària o com a molt la secundaria.

Per concloure dir que els temes que planteja l’obra no estan tan antiquats com molts podrien pensar, pel sol fet que fou escrita a finals del segle XIX. Per això com s’ha fet en altres obres no seria difícil ambientar aquesta obra en la societat post industrial dels nostres dies.

Les meves impressions: Tempus Fugit

Recentment, vull dir des del 10 de juny, ha sortit a la venda una novel•la innovadora però totalment integrada en el món literari actual, segons la meva humil opinió. Aquesta no pot ser cap altre que no sigui l'excepcional Tempus Fugit. Escrita per Javier Ruescas per mi ha suposat una autèntica revolució literària que m'ha ajudat a entendre un nou concepte de novel•la, que mai havia descobert fins ara.

Per fer un petit incís d'aquesta història prefereixo fer-hi quatre pinzellades per què com moltes coses increïbles no és pot descriure amb paraules. Tot comença al subtítol, Els lladres d’ànimes, amb això en tenim prou per entendre bona part de la trama. Desenvolupa un conflicte de ciència ficció en un futur indeterminat però segons el mateix autor bastant proper a la realitat actual, en que una noia que ha patit el robatori d’ànimes juntament amb un personatge perdut en el temps, i d'altres que van sortint proven d'ensorrar un imperi empresarial sospitosament relacionat amb els robatoris que en principi supera les seves forces i possibilitats, ja que pretent controlar el món amb els seus teletransports.

Evidentment per respecte a l'autor i a la gracia de la trama el desenllaç està per veure en aquest llibre, novetat literària per descomptat.

El recomano de tot cor a tots aquells que tingueu ganes de descobrir un univers totalment nou amb una acció trepidant que li dona el toc de gràcia a una gran novel•la, tan ben escrita com ben estructurada en els capítols. A per cert com a curiositat vull destacar que cada capítol està encapçalat per una cita d'algun personatge transcendental en la història del món que està lligada amb el contingut del capítol. Amb això, penso que encara té més valor, ja que descriu situacions en que poder-hi aplicar aquestes frases celebres.

Com a conclusió nomès em queda felicitar formalment a l'autor i agrïr als lectors d'aquest petit bloc l'atenció que li dediqueu amb aquesta recomanció per aquest estiu. N'estic segur que us farà passar moments inoblidables que ompliran moments buits d'un estiu aparentment llarg. Afegeixo com a opinió personal més que com a certesa general que endinsant-vos en aquest món tan peculiar i potser un xic férestec, és possible que la ment es perdi entre els carrers de la ciutat futurista, oblidant així la calor que cada dia arrasa les nostres vides.

Aigües negres vomitives i perilloses!

"La marea negra llega a Texas y afecta ya a todos los estados de EE.UU. cercanos al Golfo" La Vanguardia a dia 7 de juliol de 2010. 

"China combate el vertido incontrolado de 1.500 toneladas petróleo en el mar" La Vanguardia a 19 de Juliol de 2010.

Marees negres, chapapote, taca de petroli,...són molts noms per anomenar només una imatge. Una tragèdia banyada en aigua salada. Com pot se que amb pocs mesos de diferència hi hagin dos vessaments de petroli? Qui som els humans per vessar els nostres residus en un medi ambient tan fràgil? serem tan valents a l'hora d’afrontar les conseqüències?. Tot això són preguntes que venen a la meva ment però que no sóc capaç de resoldre ni tinc intenció de fer-ho, només he pensat que aquests fets tan dramàtics quedarien bé maquillats i vestits de gala per una festa de carnaval. I aquí sota hi ha el resultat del procés.

Aigues de vómit i deixalles

Riuades de tabús

Complexes estranys

I mals costums fixos.

Gotes de progrés,

idees brillants,

projectes i merders.

Tot s’arrossegarà

amb grandesa ambigua

que mai prosperarà.

Torrents de fam,

misèria i pols,  

la mot va triomfant.

Rierols corruptes

politics consumits,   

i molts cors plens de dubtes.

Tot s’arrossegarà

amb grandesa ambigua

que mai prosperarà.

Rieres d’il·lusions

somnis i utopies,

vingudes d’altres móns.

Afluents podrits

 d’indústria i fum

fastigosament atapeïts.

Tot s’arrossegarà

amb grandesa ambigua

 que mai prosperarà.

Oceans de cultura enfangada

teatre i música bruta

i pintura de sutge i fastig.

Mars de pilotes rebentades

jugadors d’or i porcellana,

i foc pudent a les xarxes.

Tot s’arrossegarà

amb grandesa ambigua

que mai prosperarà.

Perdut i condemnat

el mon gira malalt

menyspreat i contaminat.

Drogues i electricitat,

la mare tos desfeta,

corcada d’infelicitat.

Dolor, plaer i molta rancúnia

Si mai tinguessin un fill, segur que li posarien  Hèrcules. Sempre en parlaven i en el seu primer viatge sols, el van veure, ja adolescent. Era clavat a l’ Hèrcules, per això la Núria va somriure emocionada, plorosa va intentar evitar la mirada entendrida d’en Martí. “Llàstima que no sigui vostre”, vaig comentar jo amb segones. La Núria estava incòmode, jo ho notava i ella no ho volia.

 Podia encara nota la calor traïdora en el pudor de les seves cuixes. En Martí però vivia feliç ignorant una veritat dolorosa. Jo ja sentia el poder de les meves mans que m’hi havia caigut entre els gemecs excitats, uns gemecs que ens cremaven els cor, i el millor de tot era que també naixien flames al cor d’en Martí.

Ja feia temps que el coneixia. Va venir a viure a la casa veïna a la meva, al poble. Una casa maleïda, que va passar a ser d’un empresari igualment maleït amb un hereu de Satanàs. De totes les del poble, en Martí em va robar la joia més cara del món, la Iris una dolça companya de classe que havia arribat va publicar el primer llibre abans de morir en un “accident”.

Amb ell havia vist tots els capítols d’una sèrie del detectiu més famós d’Agatha Christie, ens agrada molt i jo la necessitava per que no sabia com fer-ho.

L’hotel era molt acollidor. Estava al mig de la ciutat des d’ on és  podia contemplar la terra de  l’insigne detectiu, el mateix que m’havia de regalar la condemna per en Martí. La nit arribava i el cel predeia la tragèdia tenyint-se d’un  vermell encès. S’omplia ja de la sang anunciadora. Per sort ningú era tan hàbil com en Poirot com per adonar-se’n i evitar-ho. L’assassí havia despertat, duia la rèplica de la pistola que va matar a Madame Ottebourne, i tenia els ulls clavats en el noi ric que va arribar al poble destrossant la seva vida. Els bigotis d’en Poirot brillaven recelosos enmig dels colors torrats del capvespre.

Curiosament la porta estava ajustada. Podia sentir els crits de plaer de la Núria, i em preguntava perquè amb mi no havia fet el mateix. Per sort ella va entrar al lavabo deixant el seu marit descobert.  En Martí jeia despullat sobre el llit exhaust s’adormia sense adonar-se que estava dret al costat del llit. Llavors vaig treure la pistola quan en Martí ruboritzat en veure’m va fer un salt vacil·lant, li vaig prémer el canó contra el pit musculós i ell tremolava suant.

A la fi el tret va aturar el tremolor, i li va clavar el rostre ruboritzat i espantat que feia en sentir el dolor del plom perforant-li  el cor podrit. Quan vaig sortir per la porta,  la Núria va sortir i va fer un xiscle trencador que va colpir el meu cor ferit.

Fa pocs dies desprès de la nit en que vaig recordar aquests fets, em vaig trobar amb l’ Hèrcules, que tot i ser fill meu no em vol veure, per això l’està cuidant la germana de la Núria. El noi  em mirava amb menyspreu perquè la seva mare li havia explicat tot.

Temps de novel.la negre

Pròleg

Aquest any s'ha estrenat una versió cinematogràfica d'una de les mès grans obres de la novel.la policíaca mundial, Sherlock Holmes per descomtat, per aixó tot i que ja un xic lluny de la seva estrena,aprofito per rendir homenatge al gran Sherlock amb una històrieta relacionada amb el tema de collita pròpia que espro queagradi a tothom. 

Confessió per carta

Queia en la tornada de vacances, llavors no sabia perquè ho vaig fer, però on fi ja no ho puc canviar. M’estimava en Nick, no sabia com demostrar-li, però en el fons el sentia com un bon amic. Ell no sabia que havia sortit en una pel·lícula.

Va venir el primer dia molt il·lusionat, amb un gran somriure, em va preguntar per les meves vacances d’estiu. Li vaig respondre amb un “bé” però molt distant i fred. Em va seguir preguntant coses però no el vaig escoltar, tampoc estava per ell a la classe quan el nostre nou tutor, el professor Rutherford, un tió prou simpàtic que em va caure bastant bé.

Al sortir de classe va sortir davant meu, mirant-me d’una manera misteriós.”Kevin et vull veure a l’hora del pati, hem de parlar”, em va dir abans de perdre’s passadís enllà.

En el moment en què va sonar el timbre vaig anar al seu despatx però pel camí em vaig topar amb l’imbecil de l’Oliver. “Què Cooper?  I ‘hi vas lluir eh, amb el teu paper madame Otterbourne”. No el suportava, sempre em burxava  perquè li dones una pallissa. “Oliver i tu que saps, però per què no venies a fer el paper de Jacqueline de Bellefort, es el que més t’escau”, li vaig escopir immediatament amb tota la malicia del món.

Per fi vaig poder anar a parlar amb el professor .” jo et conec!”va començar. “ I que en saps de mi?, vaig replicar sense pietat davant la seva prepotència. “Tu ets actor! Fracassat però forrat” va insinuar insolent i desafiador. “és boig no saps el que dius” vaig contestar jo fent gala del meu orgull daurat. “sort del teu par, sort del teu pare, ell si que és un actor com deu mana.”. Això ja no ho vaig poder suportar, fins llavors m’havia fet bullir la sang, però en aquell instants em va esclatar.”li juro que si no calles t’hauràs de menjar les teves paraules amb la teva pròpia sang.”. Llavors va entrar en Nick glaçat al sentir l’amenaça que implacable l’obligar a deixar caure l’estoig que duia a les mans. El contacte impactant amb el terra va obrir l’estoig fent saltar les tisores de paper.

El dinar envaïa l’insti d’una flaire deliciosa, la cua d’alumnes s’allargassava amb rapidesa. Per sort jo i la meva colla vam agafar bon lloc, just abans de sentir el soroll de la Parca. Quan el timbre que anunciava que la mort s’havia endut una altra ànima va sentir tots els alumnes van anar al despatx del professor per veure el que havia passat. El cos estava mal assegut a la butaca amb les tisores clavades al pit. De la ferida en brollava la font roja més cabalosa que havia vist mai.

En Nick va abandonar la sala poc desprès no podia veure-ho i amb raó. Sabia perquè però no volia acceptar que anés a la presó per un crim que ell no va cometre. Vaig intentar impedir que ho fes, però no volia donar-me explicacions. “Els diré que ho he fet jo”, va concloure. Ernest no cal que em perdonis però l’únic que vull és la meva consciencia tranquil·la i feliç.